SALVEM ELS NOSTRES RAMADERS

Hola Mireia, el meu nom és Àngel Juárez, un ciutadà de Castelló de la Plana. Mitjançant aquest escrit espere apropar-te una realitat que em preocupa i aconseguir que conegues més profundament un tipus de ramaderia tradicional autòctona molt especial.

Aquesta carta està escrita d'una forma altruista, i tan sols em mou l'estima que tinc al camp i als nostres ramaders, que estan en risc de desaparéixer. Espere de tot cor que em llegisques i aconseguir remenar la teua empatia i curiositat per aquest sector.

Et parlaré sobre els ramaders valencians de vaques braves. De forma representativa, anomenaré amb noms propis uns pocs dels cent trenta-tres que tenim al nostre territori.

Jaume Tárrega i el seu fill Lucas de Vilafamés; Fernando Mansilla i el seu nebot Cristian de Torreblanca; els germans Bartolo i Esteban de Xaló; i Vicent Benavent de Quatretonda.

Tots ells viuen d'una forma simbiòtica amb els seus animals. En els moments íntims que dóna la soledat del camp, aconsegueixen una gran connexió amb ells, ja que porten tota la vida cridant pel seu nom la seua vaca "Valenciana", el seu bou "Clavellino" i el bou manso "Pinto". Els veuen nàixer, els curen quan ho necessiten, els pasturen i netegen el corral tant els dies de sol com els de pluja, saben de memòria tot el seu arbre genealògic i recorden amb claredat el caràcter dels seus avantpassats.

És una forma de vida sacrificada però al mateix temps encantadora, una singularitat cultural i tradicional que ara necessita una mà salvadora, tant per als ramaders i pastors com per a les vaques i bous que porten criant tants anys. Que per cert, són una joia genètica endèmica, criada i seleccionada durant generacions.

Sé que estem en un moment difícil, de desbordament per als qui sou els nostres governants i és difícil arribar a tots els que vos necessiten, però el moment que viuen ells és especialment sensible.

En 2019 es va fer públic un estudi realitzat per la Facultat d'Economia de la Universitat de València encarregat per la Direcció General de Seguretat i Emergències de la Generalitat Valenciana. Aquest estudi va revelar que la festa dels bous al carrer té un impacte de 300 milions d'euros (impacte directe, indirecte i induït) en l'economia valenciana i genera 3095 llocs de treball, dels quals 148 milions són d'impacte directe. Els ramaders són la peça central d'aquesta activitat i per tant essencials per al sector.

 A diferència dels ramaders que fan negoci amb la carn, llet o diferents productes animals, aquests ramaders han perdut el cent per cent de la seua font d'ingressos, ja que la seua activitat consisteix en les exhibicions dels animals en les festes dels nostres pobles. Alhora, han de seguir pagant els sous dels seus pastors per al manteniment de l'explotació i la seua despesa es manté igual setmana rere setmana, ja que han d'alimentar i cuidar tots els animals.

Aquests dies s'ha publicat, i ja s'ha fet ressò tota la premsa autonòmica i inclús alguns diaris de tirada nacional, que des de la Conselleria d'Agricultura no se'ls ha inclòs (espere que finalment es puga solucionar) en les ajudes previstes per a pal·liar la crisi provocada per la pandèmia.

En un principi, des de la vostra Conselleria d'Agricultura, Desenvolupament Rural, Emergència Climàtica i Transició Ecològica s'ha informat que les competències sobre aquest assumpte recauen en la Conselleria de Justícia, a través de l'àrea de Seguretat i Emergències. Però aquesta conselleria ja ha comunicat que les seues competències són per als espectacles i que els assumptes de benestar animal i ramader recauen sobre la d'Agricultura.

Si açò és degut a un malentés competencial, amb voluntat, crec que és molt fàcil de solucionar, però en la premsa ja es parla que la no inclusió en aquesta llista, està motivada per idees contràries a la seua activitat, ja que són els únics que crien boví i no estan en les llistes per a les ajudes.

No conec els vertaders motius que de moment han portat a aquesta situació, però encara així vull posicionar-me i donar el meu paréixer sobre el conflicte ideològic que sorgeix a una part de la societat a l'hora de donar ajudes a qualsevol empresa relacionada amb els festejos populars taurins.

Sé que és un tema que està en el punt de mira de part de la societat, on el moviment animalista fa temps que ha agarrat força, però afortunadament per a aquests animals, en els bous al carrer de tot el nostre territori, avui en dia, després d’una gran evolució, hi ha una normativa vigent molt estricta on s'explicita que està totalment prohibit colpejar, punxar o maltractar físicament els animals. On s’inclou el bou embolat, la modalitat més polèmica.

Si a mi, sense conéixer res sobre aquesta modalitat, m’expliquen que van uns “bàrbars”, li boten foc a les banyes d’un bou, i després el bou va cec i cremant-se pels carrers del poble, l’espectacle em resultaria abominable. Ara bé, cal dir que la realitat és ben diferent. La gent fa temps que no tolera res similar i les embolades es realitzen davant milers de persones. Encara que en aquesta carta no vull entrar en detalls ni defenses sobre el benestar d’aquests animals, no és el moment ni el cas.

Si en la societat que vivim volem ser conseqüents amb el benestar animal, els bous al carrer no poden estar en primera línia del punt de mira dels moviments animalistes. Estem parlant d’una exhibició pública d’animals, incruent i vigilada per l’autoritat. Vull ressaltar que la festa que es genera al voltant d’aquest animal segueix sent un punt de trobada per a milers de valencians.

És una festa transversal en la qual participen tant el forner com la regidora del poble, el ferrer, l'àvia amb els seus tres néts, la quadrilla de "quintos" i la família de forasters que tornen tots els anys a passar l'estiu al poble. Per això es viu amb tanta passió i d'una forma multitudinària en centenars de poblacions de les tres províncies.

No tinc cap dubte que enfront de les dificultats que està presentant aquesta crisi sanitària i econòmica, els veïns dels diferents barris, comissions, penyes i associacions, quan arribe el moment, seguiran units i tornaran a organitzar amb més passió i força que mai, les vesprades de vaques en els seus respectius pobles i barris. La gent, aquesta festa la va fer seua fa molts anys i una part molt representativa la considera una senya d'identitat.

Crec que seria un error greu pensar deixar-los caure, per no rebre ajuda en un moment de tanta urgència. Tenen el suport popular, uns animals i una família que mantenir i és una festa única, tan legal i arrelada com qualsevol altra. A l'hora de salvar persones, no podem triar qui cau al forat i qui no cau per ideals propis.

Els ramaders mateixos, en els pobles, solen ser persones molt estimades i carismàtiques, ja que la gent de les zones rurals valore la seua feina. Anualment, tracten amb comissions festeres de tots els colors i arriben amb el seu camió carregat d'animals que reben l’admiració dels festers.

Jo recorde perfectament quan era xiquet i portava jugant a bous tot l'any esperant  amb entusiasme tornar a veure una vaca en la Plaça Major. Arribat l’estiu, en el moment que veia que el camió s'enfilava per la costa que muntava cap al corral del poble, ja l'estava esperant amb els ulls  ben oberts.

Aleshores, m'inundava d'emocions el fet d’escoltar els sorolls de les potes i les esquelles en el camió, percebre l’olor de fem i sentir les vibracions en el pit del petit terratrèmol que provoquen al baixar del camió amb una presència majestuosa i imponents banyes.

Els avis del poble, els xiquets i aficionats vinguts de totes les localitats s'amuntonaven al voltant del 'corro' per intentar reconéixer els animals, fer els seus pronòstics i comprovar la seua presència.

 Amb molta puntualitat, en el cel explotava el coet que anunciava la sortida del primer bou i quan el veia treure el cap, enèrgic i desafiant, l'admiració que m'invadia per aquest animal va fer que mai haja aconseguit oblidar-me d'ell. És com un encantament que et dura tota la vida. Aquest entusiasme innocent, generació rere generació es converteix en respecte i estima per l'animal.

D'eixe fervor popular naix aquesta festa atemporal que genera tants moments de bellesa plàstica, d'emocions, de records i que ens transporta i ens apropa a la ruralitat més antiga. A aquella que la majoria no ha tingut mai la sort de veure amb els seus propis ulls.

M’agradaria que tot el món tinguera l’oportunitat de veure a Lucas, un dels ramaders, amb un grapat d'herba en la mà cridant a la seua vaca “Gisela” (una de les estrelles de la casa que coneix més pobles que molts de nosaltres), en la intimitat del camp, i com ella s'arrima tranquil·la per a menjar mentre li acarona el llom. Tal volta, molta gent se sorprendria sobre la realitat d’aquests animals.

Si saberen que ho va fer també amb la seua mare, amb la seua àvia, i el seu pare “Jaume” ja ho feia igual amb la besàvia i successives generacions, encara se sorprendrien més.

Ara, més que mai, la gent demana que no els deixem enrere, i sé que vosaltres esteu treballant justament en això, en què ningú quede enrere. Espere que ho puguem aconseguir entre tots.

El motiu principal d'aquesta carta és intentar ajudar d’alguna manera a salvar les persones i els animals que viuen amb elles. Són gent humil, treballadora que han de sortir d’aquest moment ajudats per tots els valencians. Hem de demostrar que no tenim ciutadans de primera i de segona.

Mentre escric aquestes línies molts d'ells estan baix el sol, amb la cara roja, amb una vara en la mà i un barret de palla pasturant per les nostres muntanyes, repartint sacs de pinso als animals que no poden traure del corral o donant el biberó a alguna vedella que la mare no pot criar.

Ara tots tenen una cosa en comú, la preocupació i el nuc en la panxa de fins quan podran aguantar aquesta situació, el no saber què fer amb el seu ramat i amb la seua feina.

Jo, pels ramaders, estic intentant aportar aquest xicotet granet de sorra, perquè d'una forma o d'una altra entre tots farem paret.

Espere que des del teu càrrec pugues fer alguna cosa per ajudar-los. Moltes gràcies per llegir-me.